Un soldat de les FDI ferit a Gaza: "M'agradaria que els palestins tinguessin un bon líder"

Ezequiel Trzcina (Buenos Aires, 1996) és una de les persones més curioses que he conegut en el mes que porto vivint a Israel. Té una carta de presentació impressionant. "És un soldat argentí que va resultar ferit a Gaza", em van dir. En plena guerra, mentre cobria les esquenes dels seus companys davant d'un hospital, alguna cosa va explotar, i va rebre una esquirla al braç.

Com un noi argentí ha decidit tenir aquesta vida? Sortir de la zona de confort, travessar l'Atlàntic, emigrar a Israel, fer-se soldat i lluitar en una guerra que els seus fills estudiaran. Entendre-ho probablement sigui un exercici fàcil per als jueus i un desafiament pels no jueus. Aquesta decisió i molt més me la va explicar Ezequiel al saló del seu pis a Joló, al sud de Tel Aviv.

Gabriel: Com estàs del braç?

Ezequiel: Bé. Està cicatritzant bé. Però hi ha moltes coses que encara no puc fer. Ara mateix acabo de llevar la tassa de te, i això és nou. Vaig progressant a poc a poc. Però encara em fa mal força. És un dolor intern. Però en general, la cirurgia va sortir bé. Només ha passat un mes i una setmana, així que en general està força bé.

G: Sí, comparat amb la teva foto a l'hospital, veig que es cicatritza bé.

E: Sempre he estat bo cicatritzant. Va quedar molt bé. Quan van passar tres dies des de l'operació, van venir a visitar-me tots els metges que em van operar, que van ser uns sis. I un em va explicar que ell va ser l'encarregat d'obrir-me i de tancar-me. I va dir "kol hakavod, m'autofelicito. Mira quin bé que va sortir!". Per sort va quedar bé, va quedar petit.

Estàs fent algun tipus de rehabilitació?

Primer vaig fer tres setmanes de rehabilitació a l'hospital, on estava ingressat. I cada dia tenia teràpia ocupacional i fisioteràpia. Ara continuo amb això, però ja estic dormint a casa. Vaig tres o quatre vegades a l'hospital i continuo amb el tractament.

Com és la teva vida ara? Entenc que no estàs treballant.

No. Jo vaig acabar l'exèrcit quatre mesos abans del 7 d'octubre. I, com fan molts israelians després d'acabar l'exèrcit, em vaig anar a viatjar una mica. Vaig visitar Madrid i Barcelona, i vaig llogar un cotxe per recórrer el sud d'Espanya. Després, vaig tornar a Israel i vaig començar a buscar feina. Estava molt actiu a la recerca, però va començar la guerra. Així que ara estic sense feina, però recuperant-me.

I anímicament, com estàs? Estàs descansant, o estàs mentalment a Gaza?

Tinc els meus dies. He plorat molt. A l'hospital potser menys, perquè tot el temps hi havia gent al meu voltant, hi havia distraccions. Gent que venia a visitar-me, cantants famosos que venien, jugadors de futbol. Però ara que m'he anat de l'hospital, fa deu dies, tinc més moments sol, i altres dificultats. Potser coses molt petites.

No em poso a plorar per una cosa petita, sinó per tot el que tinc darrere. Però, alhora, estic molt content de ser sa. Va ser una ferida molt petita en comparació amb el que van tenir molts companys de l'exèrcit a l'hospital. Tinc una mica d'im-potència, perquè vull tornar a estar lluitant allà, amb els meus amics, els meus germans. I espero que sigui en un parell de mesos.

Tornaries? Malgrat tot?

Sí.

Vas al psicòleg. És la primera vegada que vas? O, com bon argentí, ja havies anat en el passat?

Com bon argentí, vaig des petit. Anava abans d'anar a l'exèrcit, però a l'exèrcit no vaig poder continuar. Un cop vaig acabar l'exèrcit, vaig tornar amb ell, abans de la guerra. Durant la guerra, no vaig poder parlar amb ell durant dos mesos. I ara, he tornat a tenir sessions amb ell. Però no és res nou per a mi.

Com vas viure el 7 d'octubre?

A les sis del matí van sonar les alarmes. Les alarmes no són res d'estrany per a Israel. Tot el temps ens tiren míssils. Però vaig començar a veure vídeos que hi havia terroristes dins d'Israel. Va ser llavors quan li vaig enviar un missatge al meu comandant, a les 8:40h, dient-li "ani muhan", "estic llest".

Després del migdia vaig pujar a l'autobús, per anar a la base. Hi havia un autobús que passava a buscar a tots els meus companys. Ells continuaven fent l'exèrcit, jo vaig acabar abans que ells. I llavors vaig pujar a l'autobús amb ells, de manera voluntària. Com jo, van ser milers i milers de soldats a tot el país. Que van anar al centre de reclutament més proper i van dir que volien que els cridessin per ser reservistes.

I com va ser dir-li als teus éssers estimats que anaves a la guerra?

Ho vaig anar alleugerint a poc a poc. Vaig anar mentint. Si per algun motiu no em donaven armes o no em volien de nou (perquè feia quatre mesos que no era soldat), jo estava disposat a fer feines logístiques. Però al cap d'un dia em van donar l'arma, i em van dir que estava llest. Que podia sumar-me de nou al meu batalló.

Llavors, com jo tenia aquesta idea que podria fer feines logístiques, a la meva família li vaig dir que de moment era el que estava fent. Així, un parell de dies. Fins que un cop vam fer una trucada de vídeo, i em van veure amb l'arma. I em van dir "ei, ja tens arma?". I els vaig dir que sí [riu].

Sempre els anava explicant tot més suau del que era. En un moment ens van dir que ja entràvem a Gaza, i jo mai vaig dir això als meus pares. Només els vaig dir que ens donarien informació més sensible, que és veritat, que ens llevaven el mòbil, això també és veritat, així que simplement no els vaig dir que entraria a Gaza.

Tornant a l'7 d'octubre, s'acaba el dia, arriba l'8 d'octubre i és el teu aniversari. Com ho vas passar?

Vaig arribar a la base aquest 7 d'octubre, amb tots els meus companys, i hi havia molta tristesa, molta desorientació.

Molt silenci?

A la base, no tant. Suposo que hi havia més silenci entre la societat, pels carrers. Però a les bases crec que estàvem més expectants de què passaria, de cap a on ens enviaran, si aniríem ja a Gaza. Així que estàvem preparant tot, preparant-nos a nosaltres mateixos. Em vaig anar a dormir abans de les dotze de la nit.

Quan em vaig despertar, l'8 d'octubre, tampoc hi havia ànims de demanar-li a ningú un pastís. Així que no em van cantar l'alegria de l'aniversari ni res. Recordo que vaig pujar una història a Instagram, a la base. Vaig posar alguna cosa com "no és el lloc on voldria passar el meu aniversari, però al mateix temps no voldria estar enlloc altre". No hi va haver festes, però no passa res. Va ser un dia de formació normal.

En la teva primera etapa a l'exèrcit, anaves a Cisjordània i entraves a cases de terroristes per endur-te'ls. Com va ser aquesta experiència?

Hi havia una mica de por. Però hi ha moltes indicacions de com s'ha de caminar, de cap on apuntar. Tot el temps s'ha d'estar mirant al voltant per comprovar que no hi hagi enemics, per no trepitjar una bomba. Així que un està molt alerta. Jo estava molt despert, molt atent, intentant de moure'm de la manera més professional possible. De ser el millor soldat possible.

I la sensació de tenir un terrorista davant...? Poca gent és conscient del que significa això.

Quan entres a casa seva, els veus i són persones normals. Però clar, amaguen una arma al dormitori de la seva filla de 7 anys. Són persones a les quals no els importa ni la seva pròpia família.

Has vist aquestes armes?

Sí, ho vaig veure amb els meus propis ulls.

Una pregunta que he estat fent a tots els meus entrevistats. A Espanya hi ha molta gent que repeteix el tòpic que Israel "no existeix", que és un país "colonitzador", que tots els seus ciutadans són "colonitzadors"... com argentí que va venir a viure aquí, què els dius?

Que no s'afegeixin a la moda. Que llegeixin, que aprenguin la història. Si jo els pregunto què va passar el 30 de novembre de 1947 i no em saben respondre, és que encara no poden opinar.

Quan aprenguin sobre el pla de partició de Palestina (que va aprovar l'ONU). Quan aprenguin que Israel va declarar la independència en un territori i l'endemà cinc països àrabs li van declarar la guerra, i que a partir d'aquí es va anar formant el mapa. Que aprenguin. Que si entenen quantes vegades els palestins van rebutjar les propostes de pau, si estudien aquesta part, potser es posaran de l'altre costat del conte. Crec que segueixen una moda.

També, que es fixin quins són els seus valors. Que es preguntin a ells mateixos què pensen de la homosexualitat, del feminisme, de la llibertat de premsa, de les eleccions lliures. Sobretot de la democràcia. I que, després, es fixin si els seus valors s'alinien amb el costat israelià o amb el costat palestí.

Per exemple, 'Queers For Palestine' és una organització que em diverteix molt. Perquè qualsevol d'ells que vagi a Gaza o a Cisjordània... estigui governat per Hamas o per l'Autoritat Nacional Palestina, si exhibeixen una bandera LGTBI, probablement els mataran.

Si aprenguessin una mica i intentessin alinear els seus valors, probablement estarien del costat israelià de la història. No nego que a Palestina la gent ho passi molt malament. A Gaza sobretot. Però jo no crec que la culpa sigui d'Israel. Creo que la culpa és dels seus propis líders. Perquè els líders de Hamas no ho passen gens malament. Té una vida de milionaris, quan tot el seu poble es mor de gana.

Aleshores, la solució per acabar amb el conflicte i per establir la pau passa per eliminar Hamas?

No, és molt més complex que això. A Hamas cal eliminar-lo, perquè no torni a passar un 7 d'octubre. Però després no és que automàticament hi hagi pau. Cal veure qui pren el control de la Franja de Gaza.

A mi m'agradaria que fos un bon líder palestí, que vulgui el millor pels palestins. És el que vull de debò. Però sento que Palestina no té un líder així. Té líders que volen enriquir-se i a qui no els importa el patiment dels seus.

Creus que es podrà acabar amb Hamas en aquesta guerra?

Crec que sí. Però què significa eliminar Hamas? Matar tots els terroristes? Són molts milers.

Més aviat expulsar-los de la Franja.

Se sap que molts han fugit cap a Egipte. Els líders de Hamas tampoc viuen a la Franja. Viuen a Qatar, Turquia o altres països. Crec que es pot eliminar Hamas fins a cert punt. Es poden matar tots els terroristes. Sobretot seria desarmar-los la infraestructura.

Avui dia, els meus companys de l'exèrcit entren a escoles i estan plens d'armes. RPG, granades... tenen arsencals complets. Estem destruint tots els seus arsencals, tots els seus túnels, tota la seva munició. Serà molt difícil per a Hamas. Si volen rearmar-se, els costarà molts anys.

Ara, a Gaza, vas anar a un hospital.

No vaig entrar. Alguns havíem de rodejar-lo, i una unitat va entrar. Però és molt boig, perquè van dir que no van trobar cap pacient. Tampoc hi havia metges. No hi havia res. Només terroristes. I túnels. Sembla que en aquest hospital abans havien segrestat gent i que, quan Hamas es va adonar que l'havíem rodejat, se'ls va emportar pels túnels.

Això on va ser exactament?

A Gaza ciutat. Al barri de Rimal.

La zona ja estava evacuada?

Vaig estar 15 dies i no vaig veure cap civil.

Aleshores no vas entrar mai a cap hospital.

Exacte. Els meus companys de les unitats de comandos sí que van entrar i van trobar armes i terroristes. Ara, fa poc, van detenir el director d'un hospital de Gaza, i ell admet que tenia metges que són membres de Hamas. Que segrestats van passar pel seu hospital i van estar-hi diversos dies.

Com s'explica a una persona no jueva la decisió que pren un argentí d'anar a la guerra amb l'exèrcit israelià?

Sóc un argentí orgullós. Però per què defenso Israel i no Argentina en aquest moment? Perquè Argentina no té enemics al voltant que vulguin exterminar el país tot el temps. No hi ha ningú al món que digui que vol eliminar Argentina del mapa i llançar tota la seva població al mar. Així que no hi ha necessitat [de defensar Argentina]. En canvi, Israel sí que té aquest problema, tot el temps. Així que sento que puc ajudar més a Israel.

"Arribarà un moment en què als àrabs els importarà més els seus fills que odiar els israelians"

Què significa Israel per a tu?

És alguna cosa que ens dóna seguretat a tots els jueus del món. Sempre que hi hagi antisemitisme en qualsevol lloc del món, els jueus sabem que podem anar a Israel, i allà ens cuidaran. I, al mateix temps, quan en un país hi ha antisemitisme i el president o el primer ministre no fa prou per frenar-ho, políticament Israel li demana que ho faci. Això, abans i durant la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, no va passar. Ara ho tenim, i per a mi és important cuidar-ne.

Parlàvem de la solució des de la perspectiva palestina. Però, tal com ho està fent Israel, és possible el camí cap a la pau? O es pot fer alguna cosa diferent? Com ho veu un soldat?

Jo crec que Israel s'ha cansat de la negativa dels palestins a establir la pau. El 2009 hi va haver el Pla Olmert. El primer ministre d'aquell moment, Olmert, va proposar als palestins de tornar-los moltes terres, fer una connexió entre la Franja de Gaza i Cisjordània perquè tinguin un país unit... els van oferir de tot. Molts diners, moltes terres. El que portaven demanant molts anys.

Israel va dir que estava disposat a donar-los tot això per fer la pau. I ells ho van rebutjar. Crec que, des de llavors, Israel va dir "bé, si ells no volen la pau, comencem a pensar en nosaltres. En seguir com a país, en seguir la vida, en millorar les nostres empreses, en millorar les nostres famílies. En millorar el país". I, com qualsevol país, va avançar. Va millorar el PIB.

Aleshores, crec que Israel, potser des del 2009 fins al 7 d'octubre, va passar a estar menys interessat a establir la pau amb els palestins. Però perquè entén que Palestina no té cap líder preparat per buscar la pau. O són molt extremists, com Hamas, o només els importa fer-se rics. Crec que quan els palestins tinguin un bon líder, algú a qui li importi la vida de tot el seu poble, serà el moment en què els anirà molt millor.

Ja ho va dir Golda Meir, ex primera ministra israeliana: hi haurà pau quan els àrabs vulguin més als seus fills que odiar els israelians. Quan un pare prefereixi no guardar una arma sota el matalàs de la seva filla, i que li sigui més important que la seva filla creixi, tingui una bona vida, estudiï i sigui feliç, llavors hi haurà pau.

A nivell personal, quin és el teu propòsit per al 2024?

La meva idea és trobar feina. Jo vaig acabar la universitat abans de l'exèrcit, i m'agradaria entrar ja al món laboral. Vull tranquil·litat. Vull anar a una feina nou o deu hores al dia, tornar a casa i potser tenir parella, o estar amb els meus amics. Entrenar, gaudir i prendre'm una cervesa de tant en tant. Busco un any tranquil.