El Barcelona va treure un not resultat d'Old Trafford de cara a la tornada de quarts de final i va demostrar així haver après la lliçó. Perquè deu gols encaixats en tres sortides europees recents i tan perilloses com la d'avui (PSG, Juve i Roma) van provocar que Valverde decidís tancar l'aixeta de la bogeria, prioritzant més que mai la victòria davant del bon joc, i amb un Manchester que va oposar resistència però que va ser massa inofensiu. Encara queden 90 minuts. Però quins 90 minuts, en una piconadora anomenada Camp Nou.

​

Aquest United no és aquell equip capital del quàdruple enfrontament que van mantenir xarxa devils i culers entre el 2008 i el 2011. Aquells Cristiano, Nani, Rooney o Scholes eren molt superiors a l'elenc actual. Ara, amb jugadors de perfil més baix com Smalling, Shaw o Young, i d'altres amb l'etiqueta de bons jugadors a seques com Rashford, Pogba o Lukaku, la superioritat culer encara va ser més visible.
 

I la consigna estava clara. Valverde va disposar una barreja d'intensitat i paciència per evitar disgustos. Perquè no era el dia per tornar-se bojos. De fet, no està sent una temporada per tornar bojos. Així ho ratifiquen partits com el d'avui o els del Bernabeu (0-3 i 0-1). Fiabilitat en estat pur. Mai no està de més. Va ser la que va fer guanyar, entre altres, a França un Mundial i el Madrid tres Champions. En canvi, no tenir-la precisament va fer perdre els blaugranes diverses eliminatòries en aquesta competició en els darrers anys.
 

Paral·lelament al bon replegament dels anglesos al primer temps, es van donar alguns acostaments. Però quan tens Piqué amb aquest estat de forma, el teu rival es pot quedar jugant fins a les cinc del matí... que no anotarà. Piquenbauer està aconseguint que es pugui arribar a gaudir veient com juga un central. Com si fos un creador de joc. Menció especial també per a Lenglet, que definitivament és l'escollit per a les grans nits com també comença a ser-ho un Semedo molt elèctric i desfermat.

​

En una acció llarga i treballada, Busquets va trobar una passada llarga a Messi que, escorant-se amb un control de pit cap a l'esquerra, va parar el temps i va posar una pilota màgica a Luis Suárez. Perquè només algú que sap controlar el temps pot fer una passada d'aquesta dimensió sense ni tan sols mirar el destinatari. L'uruguaià va servir la pilota capdavantera per a l'entrada de Coutinho, encara que abans hi havia Luke Shaw, que va desviar la pilota a la seva pròpia porteria.

0-1 ia jugar amb el resultat. Més que amb la pilota. El Barcelona era conscient en tot moment de la millor i única arma del rival: el contraatac. Per això, els de Valverde van aplicar l'anestèsia mitjançant la possessió, però també en molts trams tancant espais. I així van dormir un United sostingut per un immens De Gea. El madrileny, de hechp, va negar el segon a un Coutinho ascendent però insuficient.

​

'Same game, different half'

​

El segon temps va ser una caricatura del primer. Hi va haver vint minuts de domini mancunià, però semblava com quan el campió de polsos es deixa gairebé guanyar davant del més fluix del gimnàs. El Barça estava comprovant la manca d'enganxada local. Ni en aquestes van poder els 'red devils' disparar a porta, com tampoc al global del partit. I amb accions aïllades per part de Suárez i Alba, el Barça seguia veient si sonava la flauta. Si entrava genial, i sinó tant se val. Perquè el Camp Nou pesa més que el Parc dels Prínceps que va assaltar el United als vuitens de final.
 

Un Camp Nou que pot ser molt Camp Nou per a un United sense pena ni glòria. Ja ho va ser per al Lió. L'estadi de les Corts és una caixa forta que va ser assaltada per darrera vegada a Europa fa sis anys. I sembla complicat que l'equip de Solskjaer trenqui la ratxa. Per la seva banda, sembla que el Barcelona ha après la lliçó. Gràcies a un joc fiable, prudent i pràctic, ja habitual aquesta temporada, s'acosta a unes semifinals que, quan les va trepitjar per darrera vegada, va acabar guanyant el triplet.  

​