Anne Frank de Sveta Dorosheva és un llibre que cal tenir en compte per diversos motius. Bé, més que un llibre, és una font. Una font d'emocions, coneixements i curiositats. Una font l'aigua de la qual és molt necessària per saciar les seus dels nens i nenes. Una font que explica, grosso modo, l'adolescència d'Ana Frank. Narra la seva
vida des que Hitler va pujar al poder fins que el seu pare, Otto, va publicar el seu diari. I ho fa de la manera més tendra i simplificada possible.
 

Parlem, primer de tot, de l'apartat sentimental. Sentir o llegir la biografia d'Ana Frank sempre és commovedor. I fer-ho per primera vegada, encara més. Aleshores, per tant, aquest conte resulta commovedor. Però a més, no cau en lerror de buscar la llàgrima fàcil. Perquè, de fet, el context que exposa l'autora es resumeix en una explicació breu del tipus de persona que governava Alemanya durant l'adolescència de la protagonista.

Dorosheva descriu la situació de l'Europa dels anys 30 sense entrar a detalls. Detalls que els lectors ja aprendran més endavant. Detalls que acomplexarien massa una història ja de per si difícil de pair. I el context crida l'atenció especialment per referir-se a Hitler com a “un senyor amb un lleig bigoti”. Crec que és una frase encertada perquè s'adequa a l'argot infantil… sense frivolitzar la història.
 

El fet que els nens i nenes llegeixin aquest conte implica que també rebin l'aigua del coneixement que esmente al principi. Òbviament, la ficció està molt bé i és molt important. Però ampliar els límits de la lectura a la no ficció també és molt necessari. I fer-ho també amb tragèdies d'aquest calat és una idea brillant. Com també és brillant la seva execució. I les il·lustracions.
Fets per Maria Isabel Sánchez Vegara, els dibuixos d'Anne Frank són també molt
encertats. Hi ha una il·lustració per pàgina, ja blanc i negre. Això últim és un indicador
que la història transcorre en el passat i que és un tema seriós. Això sí, la serietat
no implica que no hi hagi somriures. Tot i el seu tràgic desenllaç, si l'Ana Frank real
va somriure, la dels dibuixos de Sánchez Vegara ho fa de manera justificada.
Aquest llibre pot ser la resposta per a aquells pares i mares que es preguntin quina és
el moment indicat per explicar als seus fills què va passar fa 80 anys al nostre
continent. Pot ser la primera presa de contacte dels més menuts amb el
Holocaust, i en definitiva, amb la Segona Guerra Mundial. Perquè es tracta d'una
narració sense paraules de més, amena i tendra. Una narració que pertany a una
col·lecció feminista, i per tant plena de llum. I una narració que fins i tot pot
provocar, com he apuntat, que els lectors es facin preguntes.
Per què? Principalment, perquè l'autora prescindeix del futur dramàtic de la família
Frank al camp de concentració. Simplement explica que es van dirigir a un

i ho cataloga com “el lloc més horrible del món”. I en aquest sentit, els nens i nenes
poden quedar atrapats. Què passava allà? Què va ser d'Anna? Va continuar escrivint?
Després de la lectura, es poden fer aquestes preguntes i moltes altres. I si això passés, aquesta
lectura significaria el naixement de la faceta historiadora i curiosa de la persona que ho
tingui entre les mans.
Voler conèixer el passat de les coses que ens envolten és positiu. De vegades ens
qüestionem com es van conèixer els nostres pares. Altres vegades, ens intriga saber qui
vivia al pis que habitem ara nosaltres. Doncs bé, lobra en qüestió pot
provocar, com dic, que els nens i les nenes es preguntin el passat de la nostra societat.
Que s'interessin per la història. I això és molt sa. I molt necessari.